Les meves llengües i jo

Les llengües sempre han sigut la meva principal motivació a l'escola. Recordo quan era petita, els dies que tocava l'assignatura d'anglès eren els meus preferits; els dilluns, els dimecres i els divendres, anglès a primera hora. Quan acabaven les classes, arribava a casa i m'imaginava que era anglesa mentre parlava un idioma inexistent barrejat amb quatre o cinc paraules en anglès. Però desgraciadament per la nena de sis anys, la meva llengua materna és el castellà. Els meus pares sempre m'han parlat així, tot i no ser la seva llengua materna; per tant sempre que em reganyaven, que era bastant sovint, ho feien en la llengua que a ells els sortia de manera natural, l'hindi.

Els meus pares, avis i besavis tenen l’hindi com a llengua materna. A més, els meus pares tenen bastant coneixement d’anglès, i des que van venir a Menorca, de castellà i català. La meva mare va estudiar en anglès i és per això que domina la llengua. D’altra banda, el meu pare va començar a aprendre més anglès quan va venir a treballar a les Balears, ja ho dominava però va ser quan va començar a sentir-se còmode. A mesura que passaven els anys tant el meu pare com la meva mare van aprendre el castellà i el menorquí. Per tant, poden llegir i escriure dos sistemes d’escriptura diferents. Tot i que des que sóc petita m’han parlat en hindi, ho sé parlar però no ho sé escriure. És una cosa que em fa bastant pena, ja que és una llengua que dóna identitat a tota la meva família, però mai he tingut l’oportunitat d’aprendre a escriure res més que el meu nom i unes quantes coses bàsiques. Juntament amb el meu germà, ens hem proposat aprendre-hi prest.

Tot i que jo estic més còmode amb el castellà, sento que el català també és la meva llengua materna. Tota la meva escolarització ha sigut en català, o millor dit, en menorquí i ara que ja no visc a Menorca, m'he adonat que el menorquí forma part de mi, tant com el castellà.

Ja han passat uns quants anys i, l'anglès segueix sent el que més m'apassiona a la universitat. Aquest any és el primer que no fem l'assignatura d'anglès i sincerament, ho trobo molt a faltar. Per aquesta raó m'estic plantejant apuntar a una acadèmia per treure'm el títol del C2, i així seguir aprenent més i més anglès. Però, de moment m'estic centrant en l'alemany. Aquesta llengua és sense cap dubte, la que més m'ha costat, però al mateix temps de la que més orgullosa em sento. S'ha de dir a més, que és la que menys temps porto estudiant, ja que vaig començar amb 14 anys. No tinc tant nivell com amb l'anglès i és per això que de cara al futur vull perfeccionar aquesta llengua que tant em desafia.

D'altra banda, m'agradaria reprendre l'italià. Quan vaig fer l'estada a l'estranger l'any passat em vaig animar a començar aquesta meravellosa llengua, però quan vaig tornar em vaig oblidar completament d'ella. L'any que ve, que em torno a anar a l'estranger, probablement la torni a treballar, i de veritat, que em fa una il·lusió enorme. Em provoca un sentiment de joventut, d'alegria, de festes, d'amics... de tot allò que em va regalar l'Erasmus!

És curiós, mentre aquesta llengua em provoca tots aquests sentiments, l'alemany em fa recordar tot el contrari: el treball i la constància que van lligats amb la superació i l'ambició. Potser, aquests últims sentiments són més similars als que em provoquen l'anglès. D'altra banda, l'hindi i el menorquí em provoquen un sentiment de seguretat, de pau, de tranquil·litat, de casa. Quant el castellà, més que un sentiment em dóna una identitat.

Des de molt petita ja ho sentia, és una atracció que no he tingut mai cap a altre àmbit de la vida, potser alguna cosa m'agrada o m'interessa, però no és el mateix. Les llengües em motiven, em desafien, m'aporten experiències, em regalen recompenses... em donen vida.