Teories lingüístiques i psicològiques

A aquesta segona entrada tractarem les teories lingüístiques i psicològiques amb les quals m’he trobat en el procés d’aprenentatge de llengües. En la meva vida, totes les llengües estrangeres que he après han sigut mitjançant el que m’han ensenyat a l’escola, a l’institut i la universitat. Mai m’he apuntat a una acadèmia d’idiomes, però si he anat a classes particulars d’alemany durant uns quants anys.

La gramàtica tradicional és el mètode d’ensenyança predominant, tant l’anglès, l’alemany com l’italià l’he après d’aquesta manera. Em sembla un mètode bastant útil i efectiu quan es comença una llengua. Et dóna una base amb la qual es pot començar a treballar, però s’ha de tenir en compte que tenir coneixements de gramàtica no ho és tot i considero que aquest és el principal problema de l’ensenyança que he rebut. Les classes sempre s’han centrat en la gramàtica deixant de banda altres aspectes com la comprensió oral, la comprensió lectora, el vocabulari, la parla, etc., que també es treballaven però no tant. L’estructuralisme és un mètode que també hem emprat bastant. Personalment, considero que emprar diferents mètodes és la millor manera d’aprendre, ja que cada mètode aporta diferents qualitats i a més, les classes es fan molt més dinàmiques si es canvien els estils d’ensenyament.

A continuació, analitzaré un llibre de text d’anglès de l’institut. El llibre té dotze unitats, cada una amb una temàtica concreta. Les unitats es divideixen en diferents apartats, per exemple: la gramàtica o el lèxic. La unitat lingüística predominant en aquest llibre és la frase.

Les classes d’anglès a l’institut sempre es feien a aules normals, ja que no teníem centres d’escriptura ni cap mena d’espai per practicar idiomes. Ara bé, crec que tampoc feia falta, ja que a les classes el que principalment fèiem eren les activitats escrites del llibre. Poques sessions consistien a fer exercicis orals i si ho fèiem, eren en parelles o petits grups. Altres cops, escoltàvem àudios per practicar per l’examen de listening i al nadal o a setmana santa veiem pel·lícules.

Pel que fa a les correccions, gairebé sempre eren de manera comunicativa. El professor o la professora ens demanava les respostes en veu alta. Amb alguns exercicis el que sí que fèiem era corregir-ho a la pissarra, per tant de manera gramatical, però no era sovint. A més, la correcció era quasi sempre selectiva i únicament lingüística.

La majoria de records que tinc d’aquestes classes són bons. Com ja he comentat a la primera entrada, l’assignatura d’anglès sempre ha sigut la que més m’ha agradat. Ara bé, recordo que cada vegada que passava de curs se’m feien més avorrides. Els mètodes d’ensenyament eren sempre els mateixos, se centraven massa en la gramàtica i el nivell pujava molt a poc a poc. Considero que el que jo necessitava era que m’exigissin més, que no només em demanessin sobre la gramàtica, sinó que em demanessin sobre tot aquell vocabulari que no sabia o que m’haguessin fet parlar més.

Passant a les teories psicològiques, la teoria que com a aprenent he experimentat més ha sigut el conductisme sense cap dubte. Quasi totes les classes consistien a treballar amb fragments o unitats parcials de la llengua i fer una sèrie d’exercicis de repetició. La progressió sempre de menys a més dificultat i les correccions eren estrictes. El cognitivisme també ha estat present, però bastant menys. Amb els exercicis de comprensió lectora i les preguntes que l’acompanyaven. El constructivisme i socioconstructivisme seria la teoria que està en tercera posició, quant a freqüència. A algunes sessions fèiem activitats orals en parelles o petits grups. L’humanisme, d’altra banda, és una teoria que gairebé he emprat a les classes.

Com a aprenent, la teoria amb la qual em sento més còmode és el constructivisme i socioconstructivisme. M’agrada que les classes siguin actives, que s’hagi de reflexionar sobre els coneixements previs, que haguem de treballar en grups per arribar a un mateix objectiu o que mitjançant el diàleg es pugui aprendre. Aquestes classes eviten la monogàmia i fan que siguin més diferents. Ara bé, considero que encara que sigui una tècnica que m’agrada no poden ser totes les classes d’aquesta manera. La classe ideal seria aquella que tingui un conjunt de les teories esmentades. Cada una de les teories té la seva part positiva i la negativa, el que s’hauria de fer és una barreja de totes. Ara bé, crec que com a professor aquesta opció no seria tan còmode, sinó que seria bastant complicada. Així i tot, crec que és la millor opció per arribar a motivar i ensenyar el màxim possible als alumnes.